Diuen que el temps cada cop corre més ràpid…

De fet, diuen que ja no queda massa temps… Que un no es pot quedar badant. Cal seguir avançant i no hi ha temps per ximpleries…

Però a mi m’agrada quedar-me quiet. Observar. Esperar.

Deixar que el dia passi. Deixar que tot vagi passant com l’aigua en un rierol… i de fet, a tu també. A tu també t’agrada badar; perdre el temps… passar-nos una tarda cantant o xiulant… Sense buscar-hi més sentit.

Aquest projecte és un projecte interactiu que anhela que cantis la teva cançó preferida, la d’infància… que recordis el so d’una melodia tot xiulant davant de l’ordinador… enmig de la feina, al estudi, en un cybercafe… Que et regalis un moment d’evasió.

El teu cant pot enretirar bigues de metall, pot ensorrar edificis o eliminar boires… no per a destruir res, sinó per a deixar de nou brotar l’espai natural que sempre ha ocupat la naturalesa en les nostres vides.

De fet la teva tranquil·litat, la teva harmonia i el teu cant poden fer créixer de nou espais sans i amables per la naturalesa humana.

Cada cançó en cada moment dona un recorregut diferent per transformar l’espai urbà en un espai natural.

Aquesta peça es una petita crítica a l’evolució desenfrenada. S’utilitzen les ultimes tecnologies (detecció de so, animació vectorial, internet) per proposar un petita experiència de reflexió entorn els espais perduts, els petits paradisos que cada cop són més escassos… Aquells que requereixen de temps per a apreciar-los.